La Secció Quarta de l’Audiència Provincial de València ha condemnat a 8,5 anys de presó al futbolista Rafa Mir per un delicte d’agressió sexual i un altre de lesions, ha informat el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana.
Un segon acusat, també futbolista i amic de Mir, Pablo Jara, ha estat condemnat a 2 anys de presó pels delictes d’agressió sexual, contra la integritat moral i lesions lleus.
La sentència, que ha estat notificada aquest dilluns a les parts i que no és ferma, estableix una indemnització de 64.000 euros a favor de la víctima del primer condemnat i de 6.280 euros per a la denunciant del segon.
Mir va ser detingut al setembre de 2024, quan jugava al València cedit pel Sevilla després de la denúncia presentada per una dona a la qual va conèixer en una discoteca i que va acudir posteriorment a la seva casa, en el municipi de Bétera, al costat d’una amiga i dos amics.
Tots dos futbolistes van ser jutjats el passat 28 de maig per agredir sexualment a les joves en la nit del 31 d’agost a l’1 de setembre de 2024.
El tribunal considera a Mir autor d’un delicte d’agressió sexual, pel qual li imposa set anys de presó, i d’un delicte de lesions, per al qual fixa un any i sis mesos de presó.
A més, la sentència, notificada aquest dilluns a les parts i que pot ser recorreguda, estableix altres penes accessòries, com la prohibició d’aproximació i de comunicació respecte a la víctima per un termini de 13 anys i 7 anys de llibertat vigilada, a complir amb posterioritat a la pena privativa de llibertat.
Els magistrats també han acordat que indemnitzi a la perjudicada amb 64.000 euros en concepte de responsabilitat civil: 14.000 per les lesions i 50.000 pels danys morals.
El segon acusat, Pablo Jara, ha estat condemnat a dos anys de presó com a autor d’un delicte d’agressió sexual respecte a una segona víctima, i a sis mesos de presó per un delicte contra la integritat moral.
L’Audiència també li imposa 5 anys de llibertat vigilada i 7 anys i 6 mesos d’allunyament i prohibició de comunicació respecte a la perjudicada, a la qual haurà d’indemnitzar amb un total de 6.280 euros (280 per les lesions i 6.000 pel mal moral).
Igualment, aquest segon penat haurà de pagar una multa de tres mesos a raó d’una quota diària de 15 euros com a responsable d’un delicte lleu de lesions.
Els fets van ocórrer en la nit del 31 d’agost a l’1 de setembre de 2024, quan els ara condemnats van conèixer a dos joves en una discoteca de València i es van dirigir després al domicili del primer d’ells, llavors jugador del València *CF, per a continuar la festa.
En aquest habitatge, situada en una urbanització de la localitat valenciana de Bétera, tal com ha declarat provat la resolució judicial, Rafael Mir va agredir sexualment en la piscina i en un bany a una de les noies.
També ha quedat acreditat que Jara va agredir sexualment, encara que sense accés carnal, a la segona jove en la piscina, per a després tirar-la del xalet a empentes i deixar-la al carrer seminú.
La Secció Quarta de l’Audiència de València entén que la prova practicada durant el judici ha servit “per a acreditar sense fissures la comissió dels fets proposats per les acusacions”.
Entre les proves considerades pel tribunal es destaca la declaració testifical de les dues víctimes, que els magistrats qualifiquen de “convincent, consistent i coherent”, perquè ha estat “mantinguda de manera invariable al llarg de tota la tramitació de la causa”, i s’ha vist també “corroborada per dades perifèriques, com són la declaració de testimonis i l’informe forense psicològic, ratificat i explicat en el plenari per les dos perits”.
Enfront d’això, “cap de les al·legacions defensives ha tingut un substrat fàctic en el qual recolzar-se ni un raonament lògic al qual tenir en compte”, precisa la sentència.
El tribunal també ha acordat deduir testimoniatge de les declaracions abocades en el judici oral per tres policies locals de Bétera per si aquesta fossin constitutives d’un delicte de fals testimoniatge, “donada la flagrant contradicció de la seva versió amb la de les denunciants”, a les quals atribueixen “prevalença probatòria”.
