La cantant Amaia ha malbaratat veu, simpatia, naturalitat i algunes reflexions en el Roig Arena, on ha oferit el penúltim dels concerts del seu gira ‘Arenas’ per a presentar el seu últim disc, ‘Si òbric els ulls no és real’.
«Bona nit, València!» han sigut les primeres paraules que ha dedicat a les 11.000 persones -segons les dades de l’organització- que han acudit aquesta nit a veure-la en directe, però no les últimes perquè al llarg de les dues hores que ha durat l’espectacle ha xarrat, fet broma, improvisat i compartit anècdotes i reflexions amb un públic totalment entregat.
El concert ha arrancat amb una posada en escena íntima: Amaia, asseguda en un tamboret dins d’un cubiculum escenogràfic, des del qual ha interpretat ‘Visió’ i ‘Tocotó’, aquesta última una reinterpretació de ‘Corre, corre, cavallet’.
Amb la seua veu i els seus balls ha anat omplint un escenari que ha passat de la foscor inicial a omplir-se de llum i color, i en el qual Amaia ha regnat tant en solitari, amb el piano, la guitarra i fins a l’arpa, com acompanyada de la seua banda, i en determinats moments d’un grup de músics d’orquestra i un cor.
Quan portava tres cançons, un problema tècnic, que ella mateixa ha confessat des de l’escenari, li ha obligat a «entretindre» al públic mentre se solucionava. Han sigut pocs minuts però ella ha tingut temps de dedicar l»aniversari feliç’ a una fan que es encentraba entre el públic i de confessar que ara que comença la «caloreta» està més contenta.
La cantant de Pamplona ha représ l’actuació sense problemes i ha repassat uns altres dels seus èxits combinat cançons festives com ‘Jo convide’ amb altres més íntimes i personals, com a ‘Comiat’, escrita per a la seua àvia, morta fa diversos anys, i que aquesta nit ha dedicat a un membre del seu equip que acaba de perdre a la seua mare.
Després de cantar ‘Em pose acolorida’ de Papà Llevant ha arribat el moment de ‘Auxiliar», que ha dedicat a la seua mare, i de reflexionar sobre la mort, però no des de la tristesa sinó «com a celebració de la vida», a través de ‘Ja està’ o de ‘Fantasma’.
‘M.A.P.S’, ‘Giratutto’ o ‘La trobada’ han anat elevat els ànims fins a arribar a ‘La cançó que no vull cantar-te’, que ha deslligat l’eufòria col·lectiva, prèvia al lliurament de regals i flors per part d’alguns assistents, que Amaia ha rebut amb gran alegria i emoció, i molt agraïda.
Amb ‘Zorongo gitano’ ha demostrat la gran qualitat i potència vocal que té, alguna cosa que ha pogut veure’s al llarg de tot l’espectacle, i que ha tret a relluir també en el sentit homenatge a ‘Yamaguchi’, l’emblemàtic parc de Pamplona que ha vist créixer a l’artista.
La força de ‘Aralar’, un homenatge a les seues arrels i al folklore, ha donat pas a ‘Tinc un pensament’ i ‘Benvinguts al xou’, amb la qual, paradoxalment, Amaia s’ha acomiadat de València.
